"Llampigots i Bufarandes" d'Smoking Bambino (Esteve Saguer Costa), és un disc íntim, tranquil i assossegat. Folk noctàmbul que beu molt de la cançó d'autor, però amb moments de certa explosió sonora i visceralitat, amb pinzellades de blues i tocs de jazz.

 

-La meva veu s'ha tornat més greu, trencada i rovellada amb el pas dels anys i és un bon contrapunt a les melodies calmades, aportant potser profunditat, foscor i tenebres a les cançons. Les lletres, escrites en primera persona, tot i que no tenen per què ser necessàriament autobiogràfiques, parlen de personatges marginals, d'amors que es trenquen, d'anhels i d'ansietats, de recerca i de fracàs, del retorn a la infància. Suposo que, com sempre, molt inspirades en els, per mi, grans autors de la literatura com Bukowsky, Kerouac, Fante i els mestres japonesos Dazai, Mishima i Kawavata-.

 

"Llampigots i Bufarandes" són dues paraules inventades, que no existeixen als diccionaris, i que si algú es parés a pensar en elles, els hi podria donar el significat que volgués. Smoking Bambino en el moment d'inventar-les, les va utilitzar per expressar allò que no té sentit, com quan una persona se'n va per les branques i s'allunya del tema de conversa -Els dies previs a començar a treballar en les cançons del disc, encara sentia que el fet d'enregistrar i publicar un disc eren "llampigots i bufarandes"-.

 

-Un temps abans havia estat escrivint un munt de cançons, gravat un disc amb banda i un altre en solitari. Les temporades que passava a Nova York tocant en locals començaven a donar els seus fruits i creia que em podia fer un lloc en aquella ciutat que tant m'agrada. Però de cop va arribar la pandèmia i vaig haver de tornar, amb la cua entre cames, en un dels últims vols abans no es tanquessin els vols internacionals. Va seguir un període d'estancament, la feina que havia fet i l'energia que hi havia posat em semblava inútil, tot i que mai és així, en aquell moment ho pensava, fins que un dia qualsevol, em vaig engrescar amb amistats en una discussió política on segurament en vaig sortir malparat. En tornar cap a casa, devien ser cap a les dues de la matinada, vaig començar a escriure la meva primera cançó en català, "El jou i la sang", a les set del matí ja portava escrits uns tres folis i, tot i que mai l'he tornat a revisar, per a mi va ser obrir una porta que mai havia obert fins aquell dia. A partir d'aleshores, totes les cançons foren en català, se succeïen una rere l'altre i em tragueren de l'ostracisme artístic en el qual estava immers. Va ser una empenta del cor, un nou impuls sense meditació. Quan ja devia portar unes dotze cançons, el cap, que a vegades ve a posar ordre allò que surt del cor, es va fer aquesta reflexió: potser, si faig un disc en català i queda prou bé, serà més ben acollit entre el públic d'aquestes terres i em sortiran més "bolos" i qui sap si un xic més d'atenció mediàtica. En definitiva, que potser el vent serà més favorable que si cantes en anglès-.

 

En aquell punt, Smoking Bambimo es va posar en marxa. Primer va contactar amb Enric Teruel, amb qui ja havia treballat durant cinc anys en un altre projecte (Howlin' Dogs), i li va demanar que s'encarregués de la producció. A l'estiu del 2022 varen començar a treballar en les cançons que formarien part del disc -Volia que aquest fos un disc senzill, sense molts instruments, en format trio, contrabaix (el meu instrument preferit), una altra guitarra més solista i ambiental i jo a la guitarra i veu. Les cançons "Nit", "Cançó marinera" i "Animal de bosc", són fidels a aquest concepte. En la resta s'afegeixen d'altres elements com el piano o orgue, guitarres addicionals i bases rítmiques fetes amb parts de la bateria, caixes d'eines, cadenes, olles i paelles. Val a dir, que en el disc no hi ha sàmplers ni elements electrònics, no perquè no m'agradin, que m'agraden, però volia que tot fossin instruments orgànics i tradicionals-.

 

L'enregistrament es va dur a terme a partir del 24 de setembre de 2022 a Estudis Ground, amb Jaume Figueres. En les sessions de gravació i van participar Manel Fortià al contrabaix, Enric Teruel a la guitarra, piano, orgue i bases rítmiques, i Smoking Bambino a la guitarra i veu. -Foren tres dies divertits, intensos, en alguns moments frenètics i esgotadors. No m'agrada perdre un temps excessiu a l'estudi, m'agrada arribar-hi quan les cançons encara no estan domades del tot, quan encara mantenen un punt salvatge i amaguen certes sorpreses. Tampoc m'agrada fer moltes preses, si a la tercera no funciona, prefereixo anar cap a un altre tema i ja ho tornarem a provar en un altre moment. Però sortosament en aquest disc tot va anar força rodat i no ens vàrem enrocar en cap de les onze cançons, enregistrant-les com si fos un directe i després afegint ambients i altres sons. Tots els temes, a excepció de "He escrit el teu nom", van ser gravats a Estudis Ground, aquest el vaig gravar jo a casa meva, amb el meu equip i el meu piano. És un tema molt íntim i la tranquil·litat de poder-ho fer a casa creia que afavoria el resultat, també el meu piano està un xic desafinat i trobo que li dona una sonoritat més interessant-.

 

Dades tècniques:

Manel Fortià - Contrabaix.

Enric Teruel - Guitarres, teclats i bases rítmiques.

Smoking Bambino (Esteve Saguer Costa) - Guitarra i veu.

 

Enregistrat a Estudis Ground (Cornellà del Terri, Girona), per Jaume Figueres del 24 al 28 de setembre de 2022.

Mesclat i masteritzat per Lluís Costa a Soundclub Studios (Salt, Girona).

Portada i disseny del vinil i CD per Jordi Gran i Gerard Prats d'AEIOU.

Fotografies d'Helena Bellod.

​

​

​

Smoking Bambino neix l’any 2008 i és el nom sota el qual signa els seus treballs discogràfics Esteve Saguer Costa (Girona, 1974), compositor i guitarrista que  també ha estat membre de la desapareguda banda gironina The Dirty Club, amb sis discs publicats, i dels Howlin’ Dogs, amb dos discs publicats.

 

Smoking Bambino va publicar l’any 2008 el seu primer treball titulat “Lost & Found”. L’any 2009 enregistra “Let me play another song”, el 2010 “Old Stones” i el 2012 “Moonshiner”, tots ells amb la col·laboració del percussionista Aniol Casadevall. Els concerts d’aquests discs els van portar a molts escenaris de Catalunya com la Fira al carrer de Vila-Seca (on els van donar el premi AIE), al Mercat de Música Viva de Vic, a l’Aphònica de Banyoles, al Festival de Guitarra de Barcelona, al Primavera Club, entre molts altres. La gira també els va portar per França (París, Marsella, Tolosa, Lió, Bordeus, Lille, etc.) i Finlàndia.

 

L’any 2013 va enregistrar “The spark”, un EP gravat en directe amb guitarra i veu. L’any 2014 va publicar “The flame”, un altre EP gravat a Lille (França), amb la col·laboració de músics gals.

 

Els dos anys següents els va dedicar a fer concerts en solitari i a preparar el seu cinquè disc, “Storm & Drunk”, un treball que va suposar un canvi en l’estil i la formació del grup. Sense abandonar la profunditat introspectiva i intimista que caracteritza la música d’Smoking Bambino, aquest àlbum va adquirir una atmosfera nostàlgica i poètica amb pinzellades de jazz primari, tints de blues i un folk més sòrdid i noctàmbul, que aporta a la seva música un aire més de crooner que de cantautor. Tant en el disc com en els directes va incorporar nous instruments com el saxo, la trompeta, els teclats, el contrabaix i la bateria. El disc el van presentar a l’Auditori de Girona, a Sala Barts i a la Casa Goldferichs de Barcelona i al Festival Insomni, entre d’altres.

 

En aquella mateixa època Smoking Bambino va començar a viatjar a Nova York per presentar la seva música, i va fer concerts en solitari a petites sales com Sidewalk Cafe, Pete`s Candy Store, The Topaz o Jalopy Theater entre altres. El 2018 enregistra el que en principi havia de ser el seu sisè disc, “Lost in the heart of the city”, un treball que a causa de la pandèmia i assumptes familiars finalment s’ha quedat en un calaix.