top of page
rampaire.jpeg

Fotos: Quim Giró

  • YouTube - Grey Circle
  • Instagram - Grey Circle

Rampaire "DemàSomnis"

'DemàSomnis' és un senzill amb dues cançons que Rampaire publica un any després del seu darrer llarga durada, 'Aigua del cel' (2021).

 

Les dues cançons del senzill aprofundeixen en el camí que explora el darrer disc. Són temes que es capbussen en la tradició més clàssica del pop de guitarres, sense renunciar a l'experimentació instrumental, atrevint-se fins i tot amb alguna incursió sonora de ressonàncies electròniques. Pel que fa a les lletres, Alfred Porres continua passant el sedàs a la quotidianitat per trobar-hi llavoretes d'or, moments vitals que brillen amb llum pròpia i que ens fan sentir que som vius.

 

Rampaire

Inicia la seva trajectòria musical l’abril del 2015 amb la publicació de l’EP digital 'Sol'. La proposta musical de Rampaire es defineix bé en el seu segon EP, 'Pedretes' (2018): cançons pop amb referències als clàssics dels seixanta però amarades de la música i la cultura ebrenca.

 

El 2019, Rampaire publica el seu primer LP, 'L’era de les revolucions', un recull de cançons pop de factura més elèctrica que les del treball anterior amb el qual s'inicia la col·laboració amb Eduard González, artífex de la producció i l'enregistrament a 8 BITS ESTUDI de Sabadell.

 

La tardor de 2021, Rampaire va publicar el seu segon LP, 'Aigua del cel'. Nou disc, nou espectacle i nova banda amb Alfred Porres (veu i guitarra), Albert Freixas (guitarres, teclats i veus), Rubén Alcázar (baix i veus) i Eduard González (bateria), que ha tingut continuïtat en el senzill que Rampaire acaba de publicar.

 

Dades tècniques:

Veu i guitarra: Alfred Porres.

Guitarres, lap steel, teclats i veus: Albert Freixas.

Baix: Rubén Alcázar.

Sintetitzadors, bateria i percussions: Eduard González.

Arranjaments, producció, enregistrament i mescla: Albert Freixas i Eduard González (8 BITS Estudi de Sabadell).

Masterització: Joel Condal.

 

Fotografia: Ignasi Masià.

Disseny i maquetació: Alfred Porres.

El patrimoni principal de Rampaire són les cançons. Ja ho avançava Alfred Porres en una de les primeres entrevistes en què explicava que Rampaire era un topònim que designava una zona del Delta de l'Ebre on, des de generacions anteriors, la seva família havia conreat uns arrossars. I concloïa: ara jo em dedico a conrear cançons!


L'aigua és vida! Això ho saben molt bé i ho han reivindicat abastament a les Terres de l'Ebre. L'aigua del cel, dins el cicle de l'aigua, és el moment en que l'aigua torna purificada a la terra i reinicia un nou cicle vital. Així són les cançons del nou disc de Rampaire: lluminoses, refrescants i plenes d'una vitalitat que s'encomana. La vida és al centre de tot, fins i tot quan el tema és la mort i s'aborda des de múltiples perspectives. Unes poden ser més transcendents i d'altres més mundanes, però totes tenen sempre alguna picada d'ullet, un puntet humorístic (que potser té a veure amb el tarannà ebrenc) que desperta la complicitat de qui les escolta.


Musicalment, el camí de Rampaire també és clar. Si L'era de les revolucions va suposar la confirmació d'una vocació orientada al pop (que ja s'intuïa als EP precedents malgrat la seva instrumentació més acústica, possiblement circumstancial), Aigua del cel n'és la culminació. La incorporació d'Albert Freixas a les guitarres i a la producció, juntament amb Eduard González (que ja va produir L'era de les revolucions), ambdós membres dels enyorats Ix!, és una de les claus de la sonoritat del nou disc.

 

Rítmicament, predominen els migtemps, territori rítmic del pop per excel·lència i el que proporciona el millor terreny per al desplegament líric de les cançons. La secció rítmica, liderada per Eduard González i Rubén Alcázar, s'encarrega de donar-li fondària i complexitat. Instrumentalment es nota la mà d'Albert Freixas en la riquesa de les textures aconseguides amb la guitarra i el lap steel, que es complementen amb els paisatges sonors que el mateix Albert i Eduard teixeixen mitjançant una paleta diversa de sintetitzadors i teclats, des del piano Rhodes o el Farfisa fins al Theremin i altres sons clàssics de sintetitzadors analògics com el Moog.

bottom of page